Història de les ulleres

En 1249 el filòsof anglès Roger Bacon va formular la primera afirmació sobre l'ús de lents per millorar la visió. No obstant això, possiblement ja en el segle X, els xinesos havien utilitzat lents d'augment col·locades en motllures. A Europa, les ulleres es van utilitzar per primera vegada a Itàlia inventades pel florentí Salvino Degli Armati (m. 1357) cap a 1285, i alguns retrats medievals representen persones que portaven ulleres.

Els primers ulleres, probablement monocles, es van fer tallats en beril, i tenien lents convexes, destinades a les persones grans que tenen dificultats per veure de prop. En 1451, l'erudit alemany Nicolau de Cusa (1401-1464) va proposar l'ús de lents còncaves, més primes en el centre que en les vores, per tal de veure de lluny. Aquestes lents es van destinar als ulls miops.

Amb la invenció de la impremta al segle XV, es va incrementar la demanda d'ulleres, i cap 1629 era prou gran com perquè a Anglaterra es concedissin drets a una corporació de fabricants d'ulleres. Les primeres ulleres bifocals van ser construïdes per Benjamin Franklin cap a 1760 per indicació seva. Al principi, només es fabricaven ulleres amb lents que corregien la miopia i la hipermetropia, i només a la fi del segle XIX es va generalitzar l'ús de lents cilíndriques per a la correcció de l'astigmatisme.

En l'actualitat, els professionals de l'òptica (tècnics diplomats), que en alguns països reben el nom d'optometristes o òptics, examinen els ulls per detectar possibles defectes de la visió i prescriure ulleres o lents de contacte correctores. En contrast, l'oculista o oftalmòleg (metge especialista), té al seu càrrec el tractament mèdic o quirúrgic de les malalties i anomalies dels ulls.